9n i la Diada del Bolet

Aquest cap de setmana vam fer dissabte al galliner. Escolteu, quin tip d'escombrar per treure tots els difunts que rondaven sota el nostre jaç! I és que casa havia d'estar preparada per diumenge, no hi podia quedar ni un borrissol de pols. Si sabéssiu el temps que feia que teníem la data assenyalada al calendari... Però com de costum, vam esperar fins l'últim moment per deixar-ho tot a punt. No n'aprendrem mai!

Així que, aquest diumenge 9 de novembre vam matinar el que no està escrit perquè teníem dues cites importants: la Consulta sobre la independència i la 15a Diada del bolet. En prou feies el sol havia tret el cap, que nosaltres ja érem davant del pavelló (el nostre punt de votació) penjant cartells i preparant la jornada. Quina emoció companyes! I com que som gallines com cal i no ens agrada fer tard, i estàvem ben emocionades i excitades, a les nou en punt érem les primeres a pujar a votar. Però resulta que de tan excitades i nervioses com estàvem, hi vam anar amb les mans a les butxaques sense pensar en agafar el carnet. I com que sense carnet no podíem votar i la cua s'anava fent més llarga, vam decidir immortalitzar el moment tirant unes quantes fotografies a la gentada que anava arribant. Quin goig.

La Costa Roja, lloc de pas

La Font Picant

Ho sembli o no, som ben entrada la tardor, així que l'altre dia vam decidir anar a estirar les potes i pujar al bosc de l'Avi Pitu a mirar si ja havien sortit els primers pinetells. Feia un dia ben serè i el sol no escalfava ni massa ni massa poc, i la veritat sigui dita: s'hi estava d'allò més bé. Però escolteu, no en vam trobar ni un! O no ha fet prou fred i no s'han decidit a treure el barret, o nosaltres no estàvem al cas (cosa bastant probable). Tanmateix, vam acabar esgarrinxades fins sota el bec!

El cas és que en tornar al galliner vam veure un xicot a la vora de la Font Picant. Havia deixat el sarronet que portava a terra i estava ajagut bevent aigua. Teníem ganes de fer-la petar i ens hi vam acostar. No havíem vist mai ningú amb tanta set!, si haguéssiu presenciat amb quina afició bevia de la font..., semblava que enlloc d'aigua estigués provant el codonyac de la Pima!

Ja se sap: la Costa Roja és lloc de pas. I com que vam veure aquell jove mig desnerit i amb barba de dies, a la que es va despistar, ja el teníem a dins del safreig per fer-lo net. Esponja i tot va demanar! I després cap a casa, a fer alguna cosa per halar, que li sentíem roncar els budells talment com si tronés.

V

Carquinyolis, cinc dies hem tardat! Cinc dies a recuperar-nos! Sí, l'11 de setembre vam anar a Barcelona a celebrar la Diada del Principat de Catalunya. Si haguéssim tingut gall al corral, encara no hauria tingut temps de fer el primer quiquiriquic, que nosaltres  teníem la feina feta. Totes sis ja havíem post els ous (amb molt d'estil, com podeu veure) i els primers rajos de sol en prou feines il·luminaven el Pla de ca l'Arnau!

Ramets de color

Amb el sol d'aquests darreres dies ja es comença a albirar la primavera que s'acosta tímida, i el final d'hivern ens obsequia amb catifes de violetes per tot arreu. Ens agrada sortir a escalfar-nos i lluir plomatge. Les veïnes ens diuen que fem goig, i la veritat sigui dita, ens cuidem i això es nota. Ahir feia un dia esplèndid i, un cop fet el volt i gratat per alguns racons, vam acordar que no podíem tornar a casa sense un ramet de violetes per omplir de color el nostre galliner. Les violetes formen part del nostre entorn i ens les estimem. El nom científic és Viola alba i es tracta d'una espècie característica dels alzinars, per això n'hi ha tantes a casa! Ah carai, això no ho sabíeu eh?

Per qui no n'hagi fet mai, ara us explicarem com es fa un bon ramet de violetes:

Caçadores d'espàrgols

Avui hem anat a gratar una mica per aquests defores i hem aprofitat per encetar la temporada dels espàrgols. Sí! A part de ponedores, al poble també se'ns coneix com les 'caçadores d'espàrgols'. Sabeu què passa? Que si ens haguéssim despistat, amb l'arribada dels diumengers a la muntanya de Sants Metges, dilluns ja no n'hi hauria ni un! N'hem trobat un bon grapat cadascuna, ja tenim ganes de menjar-nos-els: una bona truiteta, fregidets, o fer-ne una bona bullinada... qui sap? 

Què s'hi cou a l'era?

Avui estem ben esverades i contentes: aquest migdia s'ha emès per primera vegada l'espot publicitari gravat a l'era de ca la Pima! Sí, ho heu llegit bé. L'era de casa va ser l'escenari d'un matí d'intens rodatge amb actrius del cinema gallinaci reconegudes mundialment. Estàvem tan nervioses i emocionades que aquell dia ni vam pondre. Malauradament, malgrat haver estat tota la nit assajant una estupenda coreografia, no ens van deixar sortir al vídeo. Ara bé, no vam parar de ballar a ritme d'Orxata Sound System en tota la sessió!

Visca les calçotades!

Les Gallines de ca la Pima

La preferida del Tio Pep

Avui hem fet d'entremaliades i hem anat a berenar a l'hort del Tio Pep. Quan hem vist que s'afanyava a venir tot rondinant i fent voleiar una canya escardada, ja ens hem adonat que, si no marxàvem de pressa, ens tocaria el rebre. Per fer-nos perdonar li hem fet el seu sopar preferit: truita de farina amb botifarra negra. Tot i que sempre diu que no ens queda igual que a la Pima, per la cara que fa quan se la menja, sabem del cert que li encanta.